QUI ÉS ELLA?

Verd, gris, groc, de cotó, de llana… quin tocarà avui? La Irene sempre ens sorprèn, amb l’estil que la caracteritza, amb un modelet diferent de barret o gorra. Sembla que una de les passions de la meva amiga siguin les gorres i, ja ho poden ser ja, perquè li queden molt bé. Porti la que porti, gran, petita, grisa, verda…se la posi del dret o del revés, li queda perfecta. I és que la Irene es molta Irene.
És una de les persones més simpàtiques que he conegut en el temps que porto d’universitària. Bé, una de les més simpàtiques i de les primeres i més cordials que vaig conèixer. Amb ella i amb el David havíem coincidit al metro un parell de vegades, però no havia tingut l’ocasió de parlar-hi.
Va ser un dels primers dies quan jo sortia de la universitat i anava cap al ferrocarril, quan varem començar a parlar. Aquell va ser el primer moment de contacte amb ella.
És una persona de mitjana estatura, amb uns cabells castanys, llisos i llargs fins a mitja esquena i amb uns ullassos verds i expressius, que li donen vida i que són el centre de la seva mirada.
Ella és una persona bastant pacient, calmada i que no s’estressa gaire. Amb l’equilibri que la caracteritza, es mira els problemes de lluny, tot intentant que la feina i els mals de cap no l’estressin ni l’amoïnin.

Irene, amb gorra o sense, no canviïs mai!