LA PRESÓ DE LLEIDA

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una presó,
de presos mai n'hi manquen,
petita i bonica,
prous n'hi porta el Baró.


Si n'hi ha 33 presos
tots canten una cançó,
l'ha treta i l'ha dictada
el més jove de tots.


La nina se l'escolta
de dalt del mirador,
i a cada posadeta
ne davalla un graó.


Els presos se n'adonen
i paren la cançó,
- canteu, canteu-me presos,
canteu-me la cançó.


- Com cantarem senyora,
si estem en greu presó?
- canteu, canteu-me presos,
que me'n captiva el so.


Jo aniré al meu pare,
recaptaré el perdó.
Ja se'n va al seu pare
a demanar-li un do.


- Ai, pare, lo meu pare,
jo vos demano un do.
- Ai, filla, la meva filla,
quin do vols que jo et do?


- Ai, pare, lo meu pare,
les claus de la presó.
- Ai, filla Margarida,
això no pot ser, no.


Els presos fugirien,
com quedaria jo?
digues per què vols, filla,
les claus de la presó.


- Ai, pare, lo meu pare,
per treure'n l'aimador.
- Ai, filla, la meva filla,
qui és el teu aimador?


- Ai, pare lo meu pare,
el més jove de tots.
- Ai, filla, la meva filla,
això no pot ser, no.


Han cremat la Garriga
Conflent i el Rosselló,
s'acosta el Sant Diumenge
i els penjarem a tots.


- Ai, pare, lo meu pare,
no pengeu a l'aimador.
- Ai, filla, la meva filla,
ell serà el primer de tots.


Les cordes són filades
que em costen a preu d'or,
- ai, pare, lo meu pare,
pengeu-me a mi i tot.


Feu les forques de plata,
feu-ne els dogals d'or
i a cada cap de forca
poseu-hi un pom de flors.


Perquè la gent quan passi,
senti la bona olor
i resi un parenostre,
per l'ànima de tots.